L’Enric Pujol (Figueres 1960,doctor en Filosofia i Lletres) és
coautor amb Felip Solé i Sabaté d’“Exilis”, un excel·lent
treball de recerca, un recull de testimonis esfereïdors i
necessaris per créixer.
Ens ha acompanyat avui per fer-nos gaudir amb una xerrada
sobre l’exili a la seu d’Òmnium de Santa Coloma de Farners.
Enfrontar-nos a l’exili de tants milers de catalans i espanyols
republicans vençuts és l’assignatura pendent d’aquesta
pseudodemocràcia per poder arribar a ser plena i lliure.
Hauríem de ser capaços d’emmirallar-nos a la història
per tal de no repetir-la.
És difícil d’acceptar el silenci dels vençuts i es troba
a faltar una revisió del que ens va passar al 1939.
És inacceptable que fosses comuns, a les cunetes de les
nostres carreteres; encara restin sense obrir amb persones
enterrades sense identificar.
Semblem anestesiats en no adonar-nos que amb els deures
sense fer no arribarem gaire lluny.
La situació actual és l’herència de l’alçament de 1936
i és inacceptable per una societat que vol ser europea
al segle XXI. (Alemanya reconeix constantment les
conseqüències del nazisme i es fa càrrec d’indemnitzar les
víctimes). Ens hem d’enfrontar als dimonis del passat per
poder ser capaços d’oferir un futur millor als nostres fills
L’exili és dolor i patiment, també en l’exili interior amb
humiliació i silenci imposat.
Us deixo amb unes paraules de Martí Rouret, mestre
escalenc, exiliat a Mèxic. Ell expressa amb molt patiment i
poques paraules l’infern al qual van ser desterrats
milers de compatriotes.
Balada de l’expatriat
La guerra em feu creuar el mar,
emigrant a terra estranya,
a sofrir, pels móns de Déu,
l’enyorança de la Pàtria.
La guerra em feu crear el mar,
deixant la pàtria llunyana i,
en la Pàtria, els meus amors,
els germans, els fills, la mare…
La guerra em feu creuar el mar, Perquè em fou la sort contraria
i ara veig passar, abatut,
l’aspre cadena d’anyades,
com un rosari punyent
d’adversitats i de llàgrimes.
Cada any el dolor és més viu,
l’enyorança més amarga.
Cada any l’esperit més somort
i més dèbil d’esperances,
i els horitzons més obscurs,
sense veure-hi veles blanques
de navilis, retornant
els exiliats a la Pàtria.
Resta, encara, una il·lusió,
com un caliu, dins de l’ànima,
cada any més dèbil, segur.
Tant de bo que mai s’apagui…
L’ull trist, malalt d’enyorança,
ira, inquiet, l’horitzó blau,
voldria veure-hi una nau,
hissant veles d’esperança.
Marti Rouret, mestre escalenc, exiliat a Mèxic.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
